dimarts, 6 de maig del 2014
dimecres, 30 d’abril del 2014
LA DECADÈNCIA LITERÀRIA
LA DECADÈNCIA
LITERÀRIA
La llengua als segles xvi,
xvii i xviii. El procés de substitució lingüística
o Segle xv: entronització de
la dinastia castellana dels Trastàmara i matrimoni dels Reis Catòlics ð castellanització de la cort. També hi ajuda l’Església, que s’inclinà
pel castellà a finals de segle.
o Segle xvi: una minoria
selecta (intel·lectuals, aristòcrates) coneix i utilitza el castellà, mentre
que el poble únicament fa servir el català. En literatura, el català es reserva
per als gèneres popular i populistes, mentre que el castellà s’usa per als
cultes. D’altra banda, la tasca de la Cancelleria es dilueix, fet que comporta
una progressiva dialectalització de la llengua.
o Segle xviii: Decrets de
Nova Planta (conseqüència de la derrota catalana a la Guerra de Successió).
Suposen una prohibició de la llengua catalana, reservada només per a un ús
popular. Excepció: Menorca, sota dominació anglesa.
El concepte de Decadència
o Precedent immediat: segle xv,
època d’esplendor de les lletres catalanes. Qualitat, quantitat i originalitat
de les obres.
o Segles següents: la literatura culta decau en qualitat, quantitat i
originalitat, mentre que alhora la literatura castellana representa la
modernitat (és l’època del Siglo de Oro).
o La literatura popular, però, manté la seva essència (no es
castellanitza ni decau en qualitat).
o Causes de la Decadència:
§ Ruïna de la burgesia, patrocinadora de la cultura durant el segle xv
§ Hegemonia política de l’aristocràcia castellanitzada: promoció de la
literatura en castellà.
o Característiques de la literatura de la Decadència:
§ La literatura culta de caràcter innovador adopta el castellà com a
llengua literària
§ El català s’especialitza en els gèneres satírics i populistes
§ L’escassa literatura culta en català es caracteritza per imitar els
models castellans (Garcilaso, Góngora i Quevedo), denotar la influència
d’Ausiàs March, contenir molts de castellanismes i dialectalismes i fer servir
les formes mètriques pròpies de la poesia castellana.
El Renaixement
o
Generalització de l’esperit
humanista del segle anterior
o
Antropocentrisme
o
Superació de la inferioritat
cultural de les llengües vulgars respecte del llatí
o
A Catalunya, català com a llengua
oficial però castellà com a llengua de moda
o
Estil literari: estil senzill,
planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva.
o
Autors:
§ Poetes: Joan Pujol, Pere Serafí
§ Dramaturgs: Lluís Milà, Joan Ferrandis d’Herèdia (La vesita)
§ Poeta i dramaturg: Joan Timoneda
§ Gèneres dialogats: Cristòfor Despuig (Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa)
El Barroc
o
Severitat, exageració, pessimisme
i tenebrisme ð retorn a un pensament més teocèntric
o
Concepció de la vida humana i
terrenal com un lloc de pas: no hi ha més realitat que la mort, mentre que la
vida és una mentida, un somni.
o
Temes:
§ La vida com a lloc de proves que cal superar
§ Brevetat de la vida i obsessió pel pas del temps
§ Vida entesa com una preparació per a la mort
§ Visió distorsionada de la realitat
o Recursos d’estil:
§ Antítesis, paradoxes i oxímorons
§ Hipèrboles, apòstrofs i interrogacions retòriques
§ Complexitat oracional i hipèrbatons
§ Caricaturització ridiculitzadora de les coses temporals, però també
idealització en un intent de recerca de la bellesa absoluta
o Autors:
§ Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona. Dues línies:
literatura culta seguint el model de Quevedo i literatura popular (burlesca,
obscena i procaç.
§ Francesc Fontanella, poeta que cerca la seva inspiració en els versos
de Garcilaso. També escriu teatre: Amor,
fermesa i porfia i Lo desengany.
La Il·lustració
o
Racionalisme
o
Avanç de les ciències i idea del
progrés de la humanitat
o
Literatura sobretot didàctica i
assagística
o
Gèneres:
§ Apologies en defensa de la llengua: Instruccions
per a l’ensenyança dels minyons, de Baldiri Reixac
§ Poesia: dues línies ð neoclàssica i preromàntica. La primera
és didàctica, erudita i imitativa de formes i temes clàssics (Antoni Febrer i
Cardona i Joan Ramis), mentre que la segona és més intimista, subjectiva i
sentimental (Ignasi Ferreres i Antoni Puigblanc)
§ Prosa: Rondalla de rondalles,
de Lluís Galiana, i Calaix de sastre,
del baró de Maldà
§ Teatre: fidel al pensament il·lustrat, això és, preferència pels temes
històrics, religiosos i mitològics amb intenció didàctica i moral. Dos grans
centres de producció: el Rosselló i Menorca. A l’illa, el focus cultural se
centra al voltant de la Societat Maonesa de Cultura. Destaca la figura de Joan
Ramis, autor de Lucrècia.
Literatura popular i populista
o
Literatura popular:
§ Gloses: composicions de quatre versos de set síl·labes
§ Romanços: poemes narratius en què els versos parells tenen rima
assonant
§ Cançons populars: nadales, goigs, cant de la Sibil·la
§ Rondalles: relats anònims de tradició oral que contenen fets imaginaris
protagonitzats per uns personatges amb un argument i espai determinats i que
presenten unes fórmules d’inici i d’acabament.
o Literatura populista: obres escrites per autors coneguts, però
inspirades en els gustos del poble.
dimarts, 4 de març del 2014
LA POESIA DEL SEGLE XV
LA POESIA DEL SEGLE xv
La normalitat plena de la llengua
- Segle xv segle d’or de les lletres catalanes.
- S’assoleix la normalitat plena del català en l’únic àmbit que fins al moment se n’havia mantingut al marge: la lírica.
- Aquest fet té relació amb la visió més realista de l’amor que es produeix arran de la crisi dels valors feudals (recordem que Ausiàs March és el poeta que trenca definitivament amb els tòpics de la poesia trobadoresca).
- Hegemonia econòmica, política i cultural de la ciutat de València intensa vida cultural. Això comporta la valencianització de l’estàndard.
- Important: invenció de la impremta
- Aspecte negatiu: l’entronització dels Trastàmara a principis de segle suposa una incipient castellanització de la cort.
Ausiàs March
Vida
- Nascut a València en el si d’una família aristocràtica
- Falconer major del rei Alfons el Magnànim
- Casat en primeres núpcies amb Isabel Martorell (germana de Joanot), i en segones amb Joana Escorna
- Sense fills del matrimoni, però amb quatre fills naturals reconeguts
- Mor el 1459
Obra
- Se’n conserven 128 poemes escrits entre el 1425 i el 1459 (no tenen títol)
- Cants d’amor: agrupats en diferents cicles la denominació dels quals depèn del senyal amorós utilitzat (Plena de seny; Llir entre cards; Amor, amor; Mon darrer bé i Oh foll’Amor).
- Cants de mort: greus problemes de consciència i preocupació per la justícia divina en el més enllà.
- Cant Espiritual: mateixos temes que els Cants de mort.
Caracterització
- Evita el retoricisme trobadoresc i busca la senzillesa en l’expressió, tot i que reconeix que té dificultats per expressar allò que sent.
- Abandona el provençal per escriure en català.
- Conserva, però, l’ús del senyal amorós, les fórmules de tractament i respecte envers la dama (vós) i la recerca de l’amor espiritual i la tendència a idealitzar l’estimada (tot i que el seu amor és més “terrenal” que el dels trobadors).
- Estil expositiu, propi de qui vol ensenyar i moralitzar
- Presència constant del jo poètic (el poeta com a exemple)
- Els poemes solen tenir una estructura fixa:
- Exposició d’una situació hipotètica o de la vida real, de vegades en forma de comparació.
- Explicació del que acaba d’exposar aplicant-ho al seu estat d’ànim (pot ser per requerir el favor de l’estimada o per alliçonar).
- Conclusió (resum i/o demanda feta a l’estimada).
- De vegades, l’estructura és a la inversa: explicació detallada dels seus sentiments o de l’estat d’ànim, comparació amb situacions semblants i conclusió.
- De vegades, l’extensió dels poemes en dificulta la comprensió perquè és fàcil perdre’s en l’alternança entre explicació de l’estat anímic i les comparacions.
- Recursos d’estil (contribueixen a transmetre la imatge d’un poeta incomprès, solitari i turmentat i, alhora, doten els poemes de credibilitat):
- Elisions (normalment, de determinants i conjuncions)
- Hipèrbatons sovint bruscos
- Negacions
- Al·legories
- Interrogacions retòriques
- Apòstrofes
- Paradoxes
Temes:
- Temes dominants: amor, dona i mort
- L’amor:
- Amor personificat que el té presoner
- Sofriment per amor, però també n’obté plaers
- Aquest fet converteix el poeta en el més gran amador, en un autèntic mestre d’amor
- Tres classes d’amor: fi (honest), foll (carnal) i venal (interessat)
- L’amor fi l’amor foll provoquen contradicció en el poeta, ja que aquest vol amar honestament però acaba atrapat per l’amor foll. D’altra banda, el dolor de l’amor fi és insuportable, però el plaer carnal dura poc i no el satisfà
- El fracàs amorós el porta a la desesperació provocada per una consciència pecadora
- Però March no pot viure sense amor, encara que ja hem vist que viure enamorat li provoca una malaltia mortal. Per això, sovint enyora el temps en què estava enamorat.
La dona:
- Vista com un ésser de carn i ossos, autèntica i real i, en conseqüència, sovint pecadora.
- Tot i que March s’enamora de la bellesa física, sobretot sol destacar de les dames la bellesa intel·lectual i espiritual, tal i com demostren els senyals que utilitza (per exemple, Plena de seny)
- La considera, per tant, digna del seu amor
- Davant una dona en principi perfecta, March se sent indefens i tímid
- Sense la correspondència amorosa, se sent màrtir d’amor
- Davant el fracàs, però, la seva actitud s’endureix ja que sol responsabilitzar-ne la dama, que es converteix en el blanc d’una misogínia ferotge.
- La mort:
- Sovint és desitjada, perquè significa la fi del dolor per amor o el retrobament amb l’estimada difunta
- Li resulta, alhora, odiosa perquè suposarà no veure mai més l’estimada
- És, també, la solució per al conflicte entre els dos amors, perquè si ella mor només podrà estimar-ne el seu record honestament
- És temuda, ja que té por del judici diví i de la condemna eterna (la relació del poeta amb Déu és tortuosa: per salvar-se, necessita estimar-lo, però com que ha pecat sent que no l’estima com cal. Per això, prega a Déu que l’ajudi a estimar-lo, però això només serà possible si ell s’esforça per no pecar, i com que no ho fa, Déu no l’ajudarà i es condemnarà).
La poesia en la València del segle xv. Tendències literàries.
- Dos grans grups d’autors, reunits al votant de dues figures de prestigi:
- Joan Roís de Corella: valenciana prosa. Estil solemne, artificiós i classicitzant.
- Bernat Fenollar: corrent satíric. Llenguatge planer i pintoresc.
- Jaume Roig i L’Espill (dins el grup de Fenollar)
- Narració en vers que explica en primera persona l’ascensió social i econòmica d’en Grosser
- Tradició moralista, didàctica i, sobretot, misògina (també denominat Llibre de les dones)
- Realisme
- Primera persona
- Ascensió social amb mitjans poc ortodoxos
- Joan Roís de Corella
- Poemes: “Balada de la garsa i l’esmerla” i el cicle dedicat a Caldesa
- Narrativa: Història de Leànder i Hero i Tragèdia de Caldesa
- Obra religiosa (en vers): Oració
dissabte, 21 de desembre del 2013
ESQUEMA TEMA 4
PROSA
HUMANÍSTICA I NARRATIVA
El prehumanisme i la llengua: la Cancelleria Reial
(veure temes 2 i 3)
L’esperit humanista
Humanisme: corrent
de pensament que aspira al progrés de la humanitat a partir dels valors més
intrínsecs de la persona: intel·ligència, raó i coneixement.
Context històric
(segle xv):
o El sistema de valors medieval comença a ser qüestionat
o Cultura ciutadana, que es caracteritza per ser més profana, cercar
l’entreteniment i reflectir la vida en les ciutats.
o Interès pels autors clàssics
o Antropocentrisme versus
teocentrisme medieval
Prosa humanista:
o Finalitat moralitzadora
o Els models morals no són els cristians, sinó els clàssics grecollatins
o Sintaxi llatina: complexitat sintàctica, estil ampul·lós i solemne, ús
de cultismes, etc.
Antoni Canals
o Frare dominicà deixeble de sant Vicent Ferrer
o Càrrecs importants en la cort reial
o Tradueix autors clàssics d’idees properes al cristianisme com Sèneca
o Obres:
§ Originals: Tractat de confessió
§ Traduccions: De providència
(Sèneca)
Bernat Metge
o Alt funcionari de la Cancelleria Reial, funcionari de la cort.
o A la mort del rei Joan I, és acusat de certes irregularitats en la seva
gestió i empresonat. El 1391, després d’escriure Lo Somni, és alliberat.
o Obres: idees medievals mesclades amb les humanistes.
§ Obres clarament medievals: Llibre
de Fortuna e Prudència.
§ Mentalitat humanista, barrejada amb idees medievals: Valter e Griselda, Lo somni.
o Lo somni:
§ Finalitat: defensar-se de les acusacions rebudes per tal d’obtenir la
restitució en els càrrecs.
§ Forma dialogada
§ S’estructura en quatre llibres:
1. L’autor i el difunt Joan I, que se li ha aparegut en somnis, dialoguen
sobre la immortalitat de l’ànima.
2. Joan I encarrega a Metge la redacció del llibre després d’explicar per
què es troba al purgatori.
3. Discurs de Tirèsies contra les dones.
4. Metge fa un elogi de la condició femenina que acaba amb un elogi a les
darreres reines de la Corona d’Aragó.
La novel·la cavalleresca
o Idea clau: versemblança, que la diferencia de textos anteriors. Altres:
ambientació en una època coneguda i propera, geografia coneguda i qualitats
purament humanes dels protagonistes.
Curial e Güelfa
o Anònima
o Redactada entre 1435 i 1462
o Temàtica: amorosa/sentimental i cavalleresca
o Aparició de personatges reals com el rei Pere el Gran
o Localització històrica i geogràfica: guerra contra França a finals del
segle xiii
o Tres parts:
§ Llibre primer. Güelfa patrocina i promociona Curial perquè faci mèrits
cavallerescos.
§ Llibre segon. Curial participa en nombrosos tornejos, festes i episodis
amorosos sota la vigilància de Festa, dama de Güelfa
§ Llibre tercer. Curial viatja a Orient, pateix esclavatge a Tunis i
finalment, després de vèncer els turcs, aconsegueix ascendir socialment i
casar-se amb Güelfa
Tirant lo Blanc
o Obra lloada per Cervantes a El
Quijote
o Autor: Joanot Martorell.
§ Petita noblesa valenciana
§ Plets amb diversos enemics (lletres de batalla)
§ Cunyat d’Ausiàs March
§ Viatja a Portugal, Barcelona i Nàpols
o Tema: proeses d’un cavaller humil que aconsegueix ascendir socialment
gràcies als seus mèrits
o Estructura: cinc parts
§ Aventures de Guillem de Varoic
§ Tirant a Anglaterra: formació i cavalleries individuals, cos a cos
§ Tirant a Sicília i Rodes: estrateg naval, preceptor reial i diplomàtic
§ Tirant a l’imperi grec: general d’un gran exercir de terra. Educació
sentimental.
§ (se sol incloure dins l’anterior) Tirant al nord d’Àfrica: tasca
missional
o Trets:
§ Geografia coneguda i real
§ Connexió amb la realitat històrica
§ Els personatges responen a models reals (Tirant i Roger de Flor)
§ Les relacions amoroses són perfectament creïbles
§ Sensualitat i erotisme
§ Sentit de l’humor
§ Accions bèl·liques versemblants
§ Variació lingüística: diversitat de registres
§ Didactisme i moralisme: Tirant com a model
dijous, 19 de desembre del 2013
dimecres, 20 de novembre del 2013
ALGUNS CONSELLS PER PREPARAR L'EXAMEN DE LECTURA
- Primer de tot, acabeu de llegir el llibre ;-)
- Feu un cop d'ull a la biografia de Turmeda que apareix al bloc.
- Fixeu-vos bé en els aspectes més destacats en l'àmbit de la forma i en el del contingut de la novel·la (arguments que dóna cada un dels participants en la disputa, personatges que intervenen, exemples que s'exposen, etc.).
- Recordeu que no cal llegir la profecia de l'ase.
- I, per acabar, repasseu les diferents parts del comentari de text que hem explicat (vocabulari, tema, argument o resum, estructura, etc.).
Molta sort!
dissabte, 9 de novembre del 2013
ANSELM TURMEDA I LA DISPUTA DE L'ASE
BIOGRAFIA I OBRA
Anselm Turmeda neix a Palma,
cap al 1355, probablement fill d’una família d’artesans. A Mallorca s’instrueix
en gramàtica, lògica i teologia, i ingressa a l’ordre dels franciscans. Es
trasllada a Lleida, i estudia teologia, física i astrologia. Cap al 1370 es
trasllada a Bolonya, on resideix durant deu anys i on aprofundeix en l’estudi de
la teologia. Probablement també fa alguna estada breu a Tarragona i a París.
El poc que sabem de la seva biografia, en la qual es barregen la
realitat i la llegenda, prové bàsicament dels llibres que escriu. Així doncs,
explica com en algun moment entre 1384 i 1389 (cap als trenta-cinc anys) es
converteix a l’islamisme, segons ell, per mitjà de Nicolau Martel, professor
seu a Bolonya. Aquest li confessa, en privat, que la vertadera religió, l’única
a través de la qual es pot assolir la salvació, és la religió musulmana. Colpit
per aquesta revelació, el mallorquí abandona la vida de frare franciscà i es
trasllada a Tunis, on a través d’un metge musulmà d’orígen europeu, es
converteix a l’islamisme.
La seva apostasia és el fet
més interessant de la seva biografia, i és un element literari que es repeteix
en tota la seva obra, escrita des de Tunis com a mallorquí arabitzat. A més de
les raons que ell mateix dóna, la seva conversió es pot entendre com a un
exemple de la crisi espiritual que viu la societat medieval de finals de l’Edat
Mitjana; una crisi que veu agreujada quan contempla com dos dels seus
col·legues són condemnats a la foguera pels tribunals eclesiàstics de Bolonya.
La seva biografia també és un exemple extrem de la complexa relació i les influències
mútues entre les dues ribes de la Mediterrània, abans que la situació canviés
per l’expansió de l’Imperi Otomà, per una banda, i la consegüent campanya
antiislàmica de la monarquia hispànica, per l’altra.
A Tunis, Anselm Turmeda pren
el nom d’Abu Muhàmmad Abdàllah Ibn Abdàllah at-Tarjuman al-Mayurqui –Abdal·là
el torsimany, el mallorquí–. Coneix diverses llengües europees, i aconsegueix
treball com a traductor a la duana del port. Més endavant és nomenat cap de la
duana, i posteriorment funcionari del sultà. Es casa amb la filla d’una família
benestant de Tunis, i tenen almenys dos fills. Per la seva feina, està
constantment en contacte amb mercaders europeus, i es manté informat de
l’actualitat dels Països Catalans.
Durant la seva vida com a
musulmà, rep diverses cartes de personalitats cristianes com el governador de
Mallorca, el papa Benet XIII d’Avinyó, i el rei Alfons V el Magnànim, que el
conviden a tornar al cristianisme i el perdonen. Alguns estudiosos han apuntat
que aquestes cartes podrien haver estat promogudes per ell mateix, en un intent
per tornar a la seva illa natal. Ell, però, mai més es mou de Tunis, on mor en
una data desconeguda després de 1423.
La seva obra, escrita en la
seva totalitat a Tunis, està íntimament lligada amb els esdeveniments que
marquen la seva biografia. Tot i que conté influències àrabs evidents, pertany
a l’univers cultural mallorquí i cristià. El 1398 escriu Cobles de la divisió del regne de Mallorques, un llarg poema
narratiu de tipus al·legòric que narra la situació política de l’illa. El
mateix any escriu Llibre de bons
amonestaments, que en la seva major part és una adaptació d’un llibre
italià ja existent, amb alguns passatges originals de l’autor com el conegut
poema "Elogi dels diners". Aquest llibre, conegut popularment com a
"El Fra Anselm", és la seva obra més divulgada, i consisteix en un
recull de consells morals escrits en versos de rima fàcil. Malgrat tenir
problemes amb la Inquisició, el "Fra Anselm" s’utilitza a les escoles
d’arreu dels Països Catalans, i fins ben entrat el segle XIX se’n fan nombroses
edicions.
Interessat per l’astrologia
des de la seva joventut, entre 1404 i 1407 escriu quatre sèries de profecies en
vers, força apreciades pels seus contemporanis. Aquestes profecies, de caràcter
astrològic i profètic, tracten temes polítics i religiosos, i tenen un estil
volgudament obscur i misteriós. El 1418 escriu la seva obra més extensa, Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda
sobre la natura e noblesa dels animals, una narració satírica d’una gran
agilitat expressiva, amb una estructura inspirada en els apòlegs àrabs.
En aquesta obra, el mateix
autor discuteix amb un ase sobre la superioritat dels homes sobre els animals.
"Frare Anselm" exposa dinou raons, però totes són refutades per
l’"Ase Ronyós de la Cua Tallada". Finalment, però, el frare
aconsegueix convèncer l’ase, el rei lleó i tota la resta de bèsties, amb
l’argument que el fill de Déu s’encarna en home i no en animal. L’obra es
publica a Barcelona el 1509, però és condemnada per la Inquisició, perquè tot i
la conclusió cristiana, en boca de l’ase apareixen idees molt anticlericals. La
prohibició provoca la desaparició de tots els exemplars amb el text original en
català. No se’n conserva cap exemplar en català; l’edició és feta sobre una
traducció francesa. El fet que la inquisició de Madrid, el 1583 el posàs a
l’índex de llibres prohibits degué contribuir a la seva desaparició:
"Tant per raons
polítiques (el sistema democràtic d’elegir el rei dels animals...) com
religioses (les anècdotes anticlericals de l’Ase en la seva polèmica), no
quadrava amb l’ortodòxia catòlica de l’Espanya del XVI".
L’any 1420 escriu, en àrab,
la seva última obra, que pertany en estil, llengua i temàtica, íntegrament a la
literatura islàmica. Porta el títol de Tuhfat
al-arib fi ar-radd ala ahl as-salib, normalment abreviada amb el nom de Tuhfa. L’obra, que es podria traduir com
"Autobiografia i atac als partidaris de la creu", consta de tres
parts. La primera part és autobiogràfica, i representa la major font
d’informació sobre la seva joventut i la posterior conversió a l’islamisme. En
la segona part del llibre descriu breument la història de Tunis, i lloa els dos
sultans que serveix en vida, Abu al-Abbàs Ahmad al-Mustansiri, i el seu fill
Abu Faris Abd al-Aziz al-Mutawakkil. En l’ última part, que sofreix
modificacions després de la seva mort, escriu una llarga polèmica musulmana
contra el cristianisme, on acusa els cristians d’haver deformat la Revelació,
un dels arguments tradicionals contra el cristianisme. Des d’un inici aquesta
obra gaudeix de cert èxit dins el món musulmà, i apareixen nombroses còpies
manuscrites i edicions en àrab, i també diverses traduccions al turc.
Durant alguns segles després de la seva mort, es dóna l’estranya
coincidència que, a terres cristianes, és venerat com a màrtir perquè es creu
que havia tornat al cristianisme, i al mateix temps, en terres musulmanes, és
considerat un santó i la seva tomba és venerada. En tot aquest temps, les
llegendes i exageracions distorsionen els fets reals de la seva biografia, i la
seva obra, tant per un costat com per l’altre, es coneix de manera molt fragmentada.
La volguda ambigüitat moral i el doble joc de la seva producció literària,
certament tampoc van ajudar a copsar la vida d’aquest singular autor.
COMENTARIS
1. Exposats
ja els fets, una cosa sembla evident: Anselm Turmeda era un incrèdul, el qual,
a conseqüència d’una greu crisi espiritual, perdé la fe cristiana i abraçà la
mahomentana com a recurs o fugida, però sense el més petit convenciment.
L’anècdota de la confidència de Nicolau Martel a Bolonya segurament és certa,
però no n’hi ha prou per a fer experimentar un canvi ideològic tan fonamental
en un home tan inteligent com Turmeda. Per altra banda, els fets que acabem de
resumir trasllueixen, durant la seva llarga estada a Tunis, una constant
vacil·lació entre el desig de tornar a conviure entre cristians –no per
penediment de l’apostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un
ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar– i la manca de força de
voluntat per a desemparar una posició llampant i influent, per a renunciar a la
vida matrimonial i, possiblement, a una llar. D’això provenen les gestions
perquè retorni, acompanyades de perdó, gestions que sens dubte alguna vegada
promogué ell mateix o permeté que es fessin a favor seu; però que quan arribava
el moment de fer el pas definitiu restaven sense efecte. […]
El realment extraordinari de les dues llegendes independents
de Turmeda, la cristiana i la musulmana, és que corresponguin a la doble faç de
l’escriptor, venerat durant quatre segles per uns com a màrtir de la fe i pels
altres com un docte apologeta mort en olor de santedat, ensems que, a Occident
i a Orient, es copiaven i s’imprimien el Libre
de bons amonestaments i la Tuhfat.
L’home incrèdul i escèptic, pel qual sens dubte res no significaven ni Crist ni
Mahoma, féu tan bé la seva comèdia que reeixí a passar a la veneració d’uns i
d’altres com a màrtir i com a santó. El seu doble hàbil joc, que no pot
dissimular en la seva obra literària quan aquesta s’examina des dels dos
vessants, mantingué la seva validesa en la posteritat. Quan hom ha comprès
aquest doble joc està en condicions d’entendre bé el cinisme d’aquell consell
que dóna Turmeda al Libre de bons
amonestaments:
Qui en est món va simplement
certes, va fiançosament;
Déus ha l’homen avorriment
de dues cares.
(Martí de Riquer. "Anselm Turmeda", Història de la
Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 2, 1964)
dimarts, 22 d’octubre del 2013
ACCENTS I DIÈRESIS SOLUCIONS
trair, arcaisme, harmònium, complaíem, heroïnòman, rabiüt, egoista, constituïa, proteínic, fiïn, suïn, canviï, contraindicat, cuit, circuit, beneir, reunificar, suant, gratuïtament, fluidament, mèdium, ateisme, traduiria, posseir, deslluïment, succeir, intuïció, reüll, succeiran, constituint, diürètic, lluint, obeïm
ACCENTS I DIÈRESIS EXERCICI
4. Poseu dièresi i/o accent en aquestes paraules, si cal.
trair, arcaisme, harmonium, complaiem, heroinoman, rabiut, egoista, constituia, proteinic, fiin, suin, canvii, contraindicat, cuit, circuit, beneir, reunificar, suant, gratuitament, fluidament, medium, ateisme, traduiria, posseir, deslluiment, succeir, intuicio, reull, succeiran, constituint, diuretic, lluint, obeim
EXERCICI GUIONET SOLUCIONS
Amb guionet: adéu-siau, Vila-seca, mata-rates, barba-ros, penya-segat, Mont-roig, ciència-ficció, nord-oest, sudafricà, barrim-barram
Sense guionet: camatort, exmarit, historicofísic, escuradents, Vilanova, besnét, antireligiós, bocabadat, coliflor, parallamps
EXERCICI GUIONET
1. Escriviu correctament les paraules que teniu a continuació. No oblideu d’escriure el guionet quan calgui.
cama+tort, ex+marit, adéu+siau, Vila+seca, històrico+físic, escura+dents, Vila+nova, mata+rates, barba+ros, bes+nét, penya+segat, Mont+roig, anti+religiós, ciència+ficció, nord+oest, boca+badat, sud+africà, barrim+barram, col+i+flor, para+llamps
ACCENTUACIÓ SOLUCIONS
Exercici 1
Abans-d’ahir no sé què va passar, però només recordo que després d’arribar a casa vàrem asseure’ns al sofà perquè volíem veure què feien a la tele i ens vàrem adormir. I fins avui, que és dissabte, no ens hem despertat. Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de què em ressento. El Ramon, però, encara té son i es passeja per la masia com una ànima que cerca repòs. Què hauríem de dir que ens ha succeït? Per què hem dormit aquest munt d’hores? És potser perquè en l’últim àpat que férem havíem pres un cafè espès amb un gust estranyament curiós?
Exercici 2
El cotxe es va aturar del tot al semàfor que hi ha a la cantonada dels carrers Còrsega i Sicília. La Maria no sabia perquè. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algun problema mecànic? Com que no sabia què fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió que li poguessin resoldre el problema. Després de prémer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari més sofert del món. Finalment, li semblà sentir una veu amb un marcat accent francès, però només li ho semblà, perquè amb la cridòria i els clàxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
ACCENTUACIÓ EXERCICIS
1. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se que va passar, pero nomes recordo que despres d’arribar a casa varem asseure’ns al sofa perque voliem veure que feien a la tele i ens varem adormir. I fins avui, que es dissabte, no ens hem despertat. Jo em trobo be, no obstant el mal de cap de que em ressento. El Ramon, pero, encara te son i es passeja per la masia com una anima que cerca repos. Que hauriem de dir que ens ha succeït? Per que hem dormit aquest munt d’hores? Es potser perque en l’ultim apat que ferem haviem pres un cafe espes amb un gust estranyament curios?
2. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semafor que hi ha a la cantonada dels carrers Corsega i Sicilia. La Maria no sabia perque. I si no hi havia benzina al diposit? I si hi havia algun problema mecanic? Com que no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estupida pretensio que li poguessin resoldre el problema. Despres de premer els numeros que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles musiques que pretenen ser simpatiques, pero que poden fer perdre la paciencia a l’usuari mes sofert del mon. Finalment, li sembla sentir una veu amb un marcat accent frances, pero nomes li ho sembla, perque amb la cridoria i els claxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allo era un caos!
A-E ÀTONES SOLUCIONS
a) La veu del rapsode omple la sala del monestir mentre els treballadors que la restauren en van davallant plaques de la teulada.
b) Vés traient del cove els albercocs que s’hagin fet malbé i posa’ls a la caixa del racó.
c) L’estiu passat vàrem fer un viatge per Sardenya, però enguany anirem a Empúries, a l’Alt Empordà, perquè arran del naixement de la nostra filla no podem viatjar lluny.
d) Corre una altra vegada cap al celler i digues a l’Esteve que l’ampolla verda només s’omple fins a la meitat.
e) Per veure si la sanefa amb forma de essa ha quedat ben fixada te l’has de mirar pel davant i pel darrere.
f) La jutgessa va admetre el recurs d’empara interposat i va prendre la decisió d’obrir el procediment un altre cop.
g) La Caterina, pobra, encara enyora l’època en què només lluïa maragdes i ametistes.
h) Obre una llauna d’espàrrecs perquè farem una bona amanida d’enciam i n’hi posarem.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)