BIOGRAFIA I OBRA
Anselm Turmeda neix a Palma,
cap al 1355, probablement fill d’una família d’artesans. A Mallorca s’instrueix
en gramàtica, lògica i teologia, i ingressa a l’ordre dels franciscans. Es
trasllada a Lleida, i estudia teologia, física i astrologia. Cap al 1370 es
trasllada a Bolonya, on resideix durant deu anys i on aprofundeix en l’estudi de
la teologia. Probablement també fa alguna estada breu a Tarragona i a París.
El poc que sabem de la seva biografia, en la qual es barregen la
realitat i la llegenda, prové bàsicament dels llibres que escriu. Així doncs,
explica com en algun moment entre 1384 i 1389 (cap als trenta-cinc anys) es
converteix a l’islamisme, segons ell, per mitjà de Nicolau Martel, professor
seu a Bolonya. Aquest li confessa, en privat, que la vertadera religió, l’única
a través de la qual es pot assolir la salvació, és la religió musulmana. Colpit
per aquesta revelació, el mallorquí abandona la vida de frare franciscà i es
trasllada a Tunis, on a través d’un metge musulmà d’orígen europeu, es
converteix a l’islamisme.
La seva apostasia és el fet
més interessant de la seva biografia, i és un element literari que es repeteix
en tota la seva obra, escrita des de Tunis com a mallorquí arabitzat. A més de
les raons que ell mateix dóna, la seva conversió es pot entendre com a un
exemple de la crisi espiritual que viu la societat medieval de finals de l’Edat
Mitjana; una crisi que veu agreujada quan contempla com dos dels seus
col·legues són condemnats a la foguera pels tribunals eclesiàstics de Bolonya.
La seva biografia també és un exemple extrem de la complexa relació i les influències
mútues entre les dues ribes de la Mediterrània, abans que la situació canviés
per l’expansió de l’Imperi Otomà, per una banda, i la consegüent campanya
antiislàmica de la monarquia hispànica, per l’altra.
A Tunis, Anselm Turmeda pren
el nom d’Abu Muhàmmad Abdàllah Ibn Abdàllah at-Tarjuman al-Mayurqui –Abdal·là
el torsimany, el mallorquí–. Coneix diverses llengües europees, i aconsegueix
treball com a traductor a la duana del port. Més endavant és nomenat cap de la
duana, i posteriorment funcionari del sultà. Es casa amb la filla d’una família
benestant de Tunis, i tenen almenys dos fills. Per la seva feina, està
constantment en contacte amb mercaders europeus, i es manté informat de
l’actualitat dels Països Catalans.
Durant la seva vida com a
musulmà, rep diverses cartes de personalitats cristianes com el governador de
Mallorca, el papa Benet XIII d’Avinyó, i el rei Alfons V el Magnànim, que el
conviden a tornar al cristianisme i el perdonen. Alguns estudiosos han apuntat
que aquestes cartes podrien haver estat promogudes per ell mateix, en un intent
per tornar a la seva illa natal. Ell, però, mai més es mou de Tunis, on mor en
una data desconeguda després de 1423.
La seva obra, escrita en la
seva totalitat a Tunis, està íntimament lligada amb els esdeveniments que
marquen la seva biografia. Tot i que conté influències àrabs evidents, pertany
a l’univers cultural mallorquí i cristià. El 1398 escriu Cobles de la divisió del regne de Mallorques, un llarg poema
narratiu de tipus al·legòric que narra la situació política de l’illa. El
mateix any escriu Llibre de bons
amonestaments, que en la seva major part és una adaptació d’un llibre
italià ja existent, amb alguns passatges originals de l’autor com el conegut
poema "Elogi dels diners". Aquest llibre, conegut popularment com a
"El Fra Anselm", és la seva obra més divulgada, i consisteix en un
recull de consells morals escrits en versos de rima fàcil. Malgrat tenir
problemes amb la Inquisició, el "Fra Anselm" s’utilitza a les escoles
d’arreu dels Països Catalans, i fins ben entrat el segle XIX se’n fan nombroses
edicions.
Interessat per l’astrologia
des de la seva joventut, entre 1404 i 1407 escriu quatre sèries de profecies en
vers, força apreciades pels seus contemporanis. Aquestes profecies, de caràcter
astrològic i profètic, tracten temes polítics i religiosos, i tenen un estil
volgudament obscur i misteriós. El 1418 escriu la seva obra més extensa, Disputa de l’ase contra frare Anselm Turmeda
sobre la natura e noblesa dels animals, una narració satírica d’una gran
agilitat expressiva, amb una estructura inspirada en els apòlegs àrabs.
En aquesta obra, el mateix
autor discuteix amb un ase sobre la superioritat dels homes sobre els animals.
"Frare Anselm" exposa dinou raons, però totes són refutades per
l’"Ase Ronyós de la Cua Tallada". Finalment, però, el frare
aconsegueix convèncer l’ase, el rei lleó i tota la resta de bèsties, amb
l’argument que el fill de Déu s’encarna en home i no en animal. L’obra es
publica a Barcelona el 1509, però és condemnada per la Inquisició, perquè tot i
la conclusió cristiana, en boca de l’ase apareixen idees molt anticlericals. La
prohibició provoca la desaparició de tots els exemplars amb el text original en
català. No se’n conserva cap exemplar en català; l’edició és feta sobre una
traducció francesa. El fet que la inquisició de Madrid, el 1583 el posàs a
l’índex de llibres prohibits degué contribuir a la seva desaparició:
"Tant per raons
polítiques (el sistema democràtic d’elegir el rei dels animals...) com
religioses (les anècdotes anticlericals de l’Ase en la seva polèmica), no
quadrava amb l’ortodòxia catòlica de l’Espanya del XVI".
Per comparacions amb l’estil
del Llibre dels bons amonestaments
(1398), se li ha atribuït l’autoria del Llibre
de tres (1405-1407), un recull de proverbis i refranys de finalitat
moralitzant, molt enginyosos i divertits. La majoria d’experts en l’obra del
mallorquí estan d’acord amb la hipòtesi de la seva autoria, malgrat que l’única
certesa documentada sobre aquest recull és que és escrit durant el segle XIV i
que és imprès per primer cop abans del 1498.
L’any 1420 escriu, en àrab,
la seva última obra, que pertany en estil, llengua i temàtica, íntegrament a la
literatura islàmica. Porta el títol de Tuhfat
al-arib fi ar-radd ala ahl as-salib, normalment abreviada amb el nom de Tuhfa. L’obra, que es podria traduir com
"Autobiografia i atac als partidaris de la creu", consta de tres
parts. La primera part és autobiogràfica, i representa la major font
d’informació sobre la seva joventut i la posterior conversió a l’islamisme. En
la segona part del llibre descriu breument la història de Tunis, i lloa els dos
sultans que serveix en vida, Abu al-Abbàs Ahmad al-Mustansiri, i el seu fill
Abu Faris Abd al-Aziz al-Mutawakkil. En l’ última part, que sofreix
modificacions després de la seva mort, escriu una llarga polèmica musulmana
contra el cristianisme, on acusa els cristians d’haver deformat la Revelació,
un dels arguments tradicionals contra el cristianisme. Des d’un inici aquesta
obra gaudeix de cert èxit dins el món musulmà, i apareixen nombroses còpies
manuscrites i edicions en àrab, i també diverses traduccions al turc.
Durant alguns segles després de la seva mort, es dóna l’estranya
coincidència que, a terres cristianes, és venerat com a màrtir perquè es creu
que havia tornat al cristianisme, i al mateix temps, en terres musulmanes, és
considerat un santó i la seva tomba és venerada. En tot aquest temps, les
llegendes i exageracions distorsionen els fets reals de la seva biografia, i la
seva obra, tant per un costat com per l’altre, es coneix de manera molt fragmentada.
La volguda ambigüitat moral i el doble joc de la seva producció literària,
certament tampoc van ajudar a copsar la vida d’aquest singular autor.
COMENTARIS
1. Exposats
ja els fets, una cosa sembla evident: Anselm Turmeda era un incrèdul, el qual,
a conseqüència d’una greu crisi espiritual, perdé la fe cristiana i abraçà la
mahomentana com a recurs o fugida, però sense el més petit convenciment.
L’anècdota de la confidència de Nicolau Martel a Bolonya segurament és certa,
però no n’hi ha prou per a fer experimentar un canvi ideològic tan fonamental
en un home tan inteligent com Turmeda. Per altra banda, els fets que acabem de
resumir trasllueixen, durant la seva llarga estada a Tunis, una constant
vacil·lació entre el desig de tornar a conviure entre cristians –no per
penediment de l’apostasia, sinó per enyorança i sens dubte per inadequació a un
ambient exòtic, que a la llarga arriba a enutjar– i la manca de força de
voluntat per a desemparar una posició llampant i influent, per a renunciar a la
vida matrimonial i, possiblement, a una llar. D’això provenen les gestions
perquè retorni, acompanyades de perdó, gestions que sens dubte alguna vegada
promogué ell mateix o permeté que es fessin a favor seu; però que quan arribava
el moment de fer el pas definitiu restaven sense efecte. […]
El realment extraordinari de les dues llegendes independents
de Turmeda, la cristiana i la musulmana, és que corresponguin a la doble faç de
l’escriptor, venerat durant quatre segles per uns com a màrtir de la fe i pels
altres com un docte apologeta mort en olor de santedat, ensems que, a Occident
i a Orient, es copiaven i s’imprimien el Libre
de bons amonestaments i la Tuhfat.
L’home incrèdul i escèptic, pel qual sens dubte res no significaven ni Crist ni
Mahoma, féu tan bé la seva comèdia que reeixí a passar a la veneració d’uns i
d’altres com a màrtir i com a santó. El seu doble hàbil joc, que no pot
dissimular en la seva obra literària quan aquesta s’examina des dels dos
vessants, mantingué la seva validesa en la posteritat. Quan hom ha comprès
aquest doble joc està en condicions d’entendre bé el cinisme d’aquell consell
que dóna Turmeda al Libre de bons
amonestaments:
Qui en est món va simplement
certes, va fiançosament;
Déus ha l’homen avorriment
de dues cares.
(Martí de Riquer. "Anselm Turmeda", Història de la
Literatura Catalana. Barcelona: Ariel, vol. 2, 1964)