LA DECADÈNCIA
LITERÀRIA
La llengua als segles xvi,
xvii i xviii. El procés de substitució lingüística
o Segle xv: entronització de
la dinastia castellana dels Trastàmara i matrimoni dels Reis Catòlics ð castellanització de la cort. També hi ajuda l’Església, que s’inclinà
pel castellà a finals de segle.
o Segle xvi: una minoria
selecta (intel·lectuals, aristòcrates) coneix i utilitza el castellà, mentre
que el poble únicament fa servir el català. En literatura, el català es reserva
per als gèneres popular i populistes, mentre que el castellà s’usa per als
cultes. D’altra banda, la tasca de la Cancelleria es dilueix, fet que comporta
una progressiva dialectalització de la llengua.
o Segle xviii: Decrets de
Nova Planta (conseqüència de la derrota catalana a la Guerra de Successió).
Suposen una prohibició de la llengua catalana, reservada només per a un ús
popular. Excepció: Menorca, sota dominació anglesa.
El concepte de Decadència
o Precedent immediat: segle xv,
època d’esplendor de les lletres catalanes. Qualitat, quantitat i originalitat
de les obres.
o Segles següents: la literatura culta decau en qualitat, quantitat i
originalitat, mentre que alhora la literatura castellana representa la
modernitat (és l’època del Siglo de Oro).
o La literatura popular, però, manté la seva essència (no es
castellanitza ni decau en qualitat).
o Causes de la Decadència:
§ Ruïna de la burgesia, patrocinadora de la cultura durant el segle xv
§ Hegemonia política de l’aristocràcia castellanitzada: promoció de la
literatura en castellà.
o Característiques de la literatura de la Decadència:
§ La literatura culta de caràcter innovador adopta el castellà com a
llengua literària
§ El català s’especialitza en els gèneres satírics i populistes
§ L’escassa literatura culta en català es caracteritza per imitar els
models castellans (Garcilaso, Góngora i Quevedo), denotar la influència
d’Ausiàs March, contenir molts de castellanismes i dialectalismes i fer servir
les formes mètriques pròpies de la poesia castellana.
El Renaixement
o
Generalització de l’esperit
humanista del segle anterior
o
Antropocentrisme
o
Superació de la inferioritat
cultural de les llengües vulgars respecte del llatí
o
A Catalunya, català com a llengua
oficial però castellà com a llengua de moda
o
Estil literari: estil senzill,
planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva.
o
Autors:
§ Poetes: Joan Pujol, Pere Serafí
§ Dramaturgs: Lluís Milà, Joan Ferrandis d’Herèdia (La vesita)
§ Poeta i dramaturg: Joan Timoneda
§ Gèneres dialogats: Cristòfor Despuig (Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa)
El Barroc
o
Severitat, exageració, pessimisme
i tenebrisme ð retorn a un pensament més teocèntric
o
Concepció de la vida humana i
terrenal com un lloc de pas: no hi ha més realitat que la mort, mentre que la
vida és una mentida, un somni.
o
Temes:
§ La vida com a lloc de proves que cal superar
§ Brevetat de la vida i obsessió pel pas del temps
§ Vida entesa com una preparació per a la mort
§ Visió distorsionada de la realitat
o Recursos d’estil:
§ Antítesis, paradoxes i oxímorons
§ Hipèrboles, apòstrofs i interrogacions retòriques
§ Complexitat oracional i hipèrbatons
§ Caricaturització ridiculitzadora de les coses temporals, però també
idealització en un intent de recerca de la bellesa absoluta
o Autors:
§ Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona. Dues línies:
literatura culta seguint el model de Quevedo i literatura popular (burlesca,
obscena i procaç.
§ Francesc Fontanella, poeta que cerca la seva inspiració en els versos
de Garcilaso. També escriu teatre: Amor,
fermesa i porfia i Lo desengany.
La Il·lustració
o
Racionalisme
o
Avanç de les ciències i idea del
progrés de la humanitat
o
Literatura sobretot didàctica i
assagística
o
Gèneres:
§ Apologies en defensa de la llengua: Instruccions
per a l’ensenyança dels minyons, de Baldiri Reixac
§ Poesia: dues línies ð neoclàssica i preromàntica. La primera
és didàctica, erudita i imitativa de formes i temes clàssics (Antoni Febrer i
Cardona i Joan Ramis), mentre que la segona és més intimista, subjectiva i
sentimental (Ignasi Ferreres i Antoni Puigblanc)
§ Prosa: Rondalla de rondalles,
de Lluís Galiana, i Calaix de sastre,
del baró de Maldà
§ Teatre: fidel al pensament il·lustrat, això és, preferència pels temes
històrics, religiosos i mitològics amb intenció didàctica i moral. Dos grans
centres de producció: el Rosselló i Menorca. A l’illa, el focus cultural se
centra al voltant de la Societat Maonesa de Cultura. Destaca la figura de Joan
Ramis, autor de Lucrècia.
Literatura popular i populista
o
Literatura popular:
§ Gloses: composicions de quatre versos de set síl·labes
§ Romanços: poemes narratius en què els versos parells tenen rima
assonant
§ Cançons populars: nadales, goigs, cant de la Sibil·la
§ Rondalles: relats anònims de tradició oral que contenen fets imaginaris
protagonitzats per uns personatges amb un argument i espai determinats i que
presenten unes fórmules d’inici i d’acabament.
o Literatura populista: obres escrites per autors coneguts, però
inspirades en els gustos del poble.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada