dimecres, 30 d’abril de 2014

LA DECADÈNCIA LITERÀRIA

LA DECADÈNCIA LITERÀRIA

La llengua als segles xvi, xvii i xviii. El procés de substitució lingüística
o   Segle xv: entronització de la dinastia castellana dels Trastàmara i matrimoni dels Reis Catòlics ð castellanització de la cort. També hi ajuda l’Església, que s’inclinà pel castellà a finals de segle.
o   Segle xvi: una minoria selecta (intel·lectuals, aristòcrates) coneix i utilitza el castellà, mentre que el poble únicament fa servir el català. En literatura, el català es reserva per als gèneres popular i populistes, mentre que el castellà s’usa per als cultes. D’altra banda, la tasca de la Cancelleria es dilueix, fet que comporta una progressiva dialectalització de la llengua.
o   Segle xviii: Decrets de Nova Planta (conseqüència de la derrota catalana a la Guerra de Successió). Suposen una prohibició de la llengua catalana, reservada només per a un ús popular. Excepció: Menorca, sota dominació anglesa.

El concepte de Decadència
o   Precedent immediat: segle xv, època d’esplendor de les lletres catalanes. Qualitat, quantitat i originalitat
   de les obres.
o   Segles següents: la literatura culta decau en qualitat, quantitat i originalitat, mentre que alhora la literatura castellana representa la modernitat (és l’època del Siglo de Oro).
o   La literatura popular, però, manté la seva essència (no es castellanitza ni decau en qualitat).
o   Causes de la Decadència:
§  Ruïna de la burgesia, patrocinadora de la cultura durant el segle xv
§  Hegemonia política de l’aristocràcia castellanitzada: promoció de la literatura en castellà.
o   Característiques de la literatura de la Decadència:
§  La literatura culta de caràcter innovador adopta el castellà com a llengua literària
§  El català s’especialitza en els gèneres satírics i populistes
§  L’escassa literatura culta en català es caracteritza per imitar els models castellans (Garcilaso, Góngora i Quevedo), denotar la influència d’Ausiàs March, contenir molts de castellanismes i dialectalismes i fer servir les formes mètriques pròpies de la poesia castellana.

El Renaixement
o   Generalització de l’esperit humanista del segle anterior
o   Antropocentrisme
o   Superació de la inferioritat cultural de les llengües vulgars respecte del llatí
o   A Catalunya, català com a llengua oficial però castellà com a llengua de moda
o   Estil literari: estil senzill, planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva.
o   Autors:
§  Poetes: Joan Pujol, Pere Serafí
§  Dramaturgs: Lluís Milà, Joan Ferrandis d’Herèdia (La vesita)
§  Poeta i dramaturg: Joan Timoneda
§  Gèneres dialogats: Cristòfor Despuig (Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa)

El Barroc
o   Severitat, exageració, pessimisme i tenebrisme ð retorn a un pensament més teocèntric
o   Concepció de la vida humana i terrenal com un lloc de pas: no hi ha més realitat que la mort, mentre que la vida és una mentida, un somni.
o   Temes:
§  La vida com a lloc de proves que cal superar
§  Brevetat de la vida i obsessió pel pas del temps
§  Vida entesa com una preparació per a la mort
§  Visió distorsionada de la realitat
o   Recursos d’estil:
§  Antítesis, paradoxes i oxímorons
§  Hipèrboles, apòstrofs i interrogacions retòriques
§  Complexitat oracional i hipèrbatons
§  Caricaturització ridiculitzadora de les coses temporals, però també idealització en un intent de recerca de la bellesa absoluta
o   Autors:
§  Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona. Dues línies: literatura culta seguint el model de Quevedo i literatura popular (burlesca, obscena i procaç.
§  Francesc Fontanella, poeta que cerca la seva inspiració en els versos de Garcilaso. També escriu teatre: Amor, fermesa i porfia i Lo desengany.

La Il·lustració
o   Racionalisme
o   Avanç de les ciències i idea del progrés de la humanitat
o   Literatura sobretot didàctica i assagística
o   Gèneres:
§  Apologies en defensa de la llengua: Instruccions per a l’ensenyança dels minyons, de Baldiri Reixac
§  Poesia: dues línies ð neoclàssica i preromàntica. La primera és didàctica, erudita i imitativa de formes i temes clàssics (Antoni Febrer i Cardona i Joan Ramis), mentre que la segona és més intimista, subjectiva i sentimental (Ignasi Ferreres i Antoni Puigblanc)
§  Prosa: Rondalla de rondalles, de Lluís Galiana, i Calaix de sastre, del baró de Maldà
§  Teatre: fidel al pensament il·lustrat, això és, preferència pels temes històrics, religiosos i mitològics amb intenció didàctica i moral. Dos grans centres de producció: el Rosselló i Menorca. A l’illa, el focus cultural se centra al voltant de la Societat Maonesa de Cultura. Destaca la figura de Joan Ramis, autor de Lucrècia.

Literatura popular i populista
o   Literatura popular:
§  Gloses: composicions de quatre versos de set síl·labes
§  Romanços: poemes narratius en què els versos parells tenen rima assonant
§  Cançons populars: nadales, goigs, cant de la Sibil·la
§  Rondalles: relats anònims de tradició oral que contenen fets imaginaris protagonitzats per uns personatges amb un argument i espai determinats i que presenten unes fórmules d’inici i d’acabament.
o   Literatura populista: obres escrites per autors coneguts, però inspirades en els gustos del poble.


Cap comentari:

Publica un comentari