dimarts, 6 de maig del 2014
dimecres, 30 d’abril del 2014
LA DECADÈNCIA LITERÀRIA
LA DECADÈNCIA
LITERÀRIA
La llengua als segles xvi,
xvii i xviii. El procés de substitució lingüística
o Segle xv: entronització de
la dinastia castellana dels Trastàmara i matrimoni dels Reis Catòlics ð castellanització de la cort. També hi ajuda l’Església, que s’inclinà
pel castellà a finals de segle.
o Segle xvi: una minoria
selecta (intel·lectuals, aristòcrates) coneix i utilitza el castellà, mentre
que el poble únicament fa servir el català. En literatura, el català es reserva
per als gèneres popular i populistes, mentre que el castellà s’usa per als
cultes. D’altra banda, la tasca de la Cancelleria es dilueix, fet que comporta
una progressiva dialectalització de la llengua.
o Segle xviii: Decrets de
Nova Planta (conseqüència de la derrota catalana a la Guerra de Successió).
Suposen una prohibició de la llengua catalana, reservada només per a un ús
popular. Excepció: Menorca, sota dominació anglesa.
El concepte de Decadència
o Precedent immediat: segle xv,
època d’esplendor de les lletres catalanes. Qualitat, quantitat i originalitat
de les obres.
o Segles següents: la literatura culta decau en qualitat, quantitat i
originalitat, mentre que alhora la literatura castellana representa la
modernitat (és l’època del Siglo de Oro).
o La literatura popular, però, manté la seva essència (no es
castellanitza ni decau en qualitat).
o Causes de la Decadència:
§ Ruïna de la burgesia, patrocinadora de la cultura durant el segle xv
§ Hegemonia política de l’aristocràcia castellanitzada: promoció de la
literatura en castellà.
o Característiques de la literatura de la Decadència:
§ La literatura culta de caràcter innovador adopta el castellà com a
llengua literària
§ El català s’especialitza en els gèneres satírics i populistes
§ L’escassa literatura culta en català es caracteritza per imitar els
models castellans (Garcilaso, Góngora i Quevedo), denotar la influència
d’Ausiàs March, contenir molts de castellanismes i dialectalismes i fer servir
les formes mètriques pròpies de la poesia castellana.
El Renaixement
o
Generalització de l’esperit
humanista del segle anterior
o
Antropocentrisme
o
Superació de la inferioritat
cultural de les llengües vulgars respecte del llatí
o
A Catalunya, català com a llengua
oficial però castellà com a llengua de moda
o
Estil literari: estil senzill,
planer, formes mètriques de tradició popular, temàtica festiva.
o
Autors:
§ Poetes: Joan Pujol, Pere Serafí
§ Dramaturgs: Lluís Milà, Joan Ferrandis d’Herèdia (La vesita)
§ Poeta i dramaturg: Joan Timoneda
§ Gèneres dialogats: Cristòfor Despuig (Col·loquis de la insigne ciutat de Tortosa)
El Barroc
o
Severitat, exageració, pessimisme
i tenebrisme ð retorn a un pensament més teocèntric
o
Concepció de la vida humana i
terrenal com un lloc de pas: no hi ha més realitat que la mort, mentre que la
vida és una mentida, un somni.
o
Temes:
§ La vida com a lloc de proves que cal superar
§ Brevetat de la vida i obsessió pel pas del temps
§ Vida entesa com una preparació per a la mort
§ Visió distorsionada de la realitat
o Recursos d’estil:
§ Antítesis, paradoxes i oxímorons
§ Hipèrboles, apòstrofs i interrogacions retòriques
§ Complexitat oracional i hipèrbatons
§ Caricaturització ridiculitzadora de les coses temporals, però també
idealització en un intent de recerca de la bellesa absoluta
o Autors:
§ Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona. Dues línies:
literatura culta seguint el model de Quevedo i literatura popular (burlesca,
obscena i procaç.
§ Francesc Fontanella, poeta que cerca la seva inspiració en els versos
de Garcilaso. També escriu teatre: Amor,
fermesa i porfia i Lo desengany.
La Il·lustració
o
Racionalisme
o
Avanç de les ciències i idea del
progrés de la humanitat
o
Literatura sobretot didàctica i
assagística
o
Gèneres:
§ Apologies en defensa de la llengua: Instruccions
per a l’ensenyança dels minyons, de Baldiri Reixac
§ Poesia: dues línies ð neoclàssica i preromàntica. La primera
és didàctica, erudita i imitativa de formes i temes clàssics (Antoni Febrer i
Cardona i Joan Ramis), mentre que la segona és més intimista, subjectiva i
sentimental (Ignasi Ferreres i Antoni Puigblanc)
§ Prosa: Rondalla de rondalles,
de Lluís Galiana, i Calaix de sastre,
del baró de Maldà
§ Teatre: fidel al pensament il·lustrat, això és, preferència pels temes
històrics, religiosos i mitològics amb intenció didàctica i moral. Dos grans
centres de producció: el Rosselló i Menorca. A l’illa, el focus cultural se
centra al voltant de la Societat Maonesa de Cultura. Destaca la figura de Joan
Ramis, autor de Lucrècia.
Literatura popular i populista
o
Literatura popular:
§ Gloses: composicions de quatre versos de set síl·labes
§ Romanços: poemes narratius en què els versos parells tenen rima
assonant
§ Cançons populars: nadales, goigs, cant de la Sibil·la
§ Rondalles: relats anònims de tradició oral que contenen fets imaginaris
protagonitzats per uns personatges amb un argument i espai determinats i que
presenten unes fórmules d’inici i d’acabament.
o Literatura populista: obres escrites per autors coneguts, però
inspirades en els gustos del poble.
dimarts, 4 de març del 2014
LA POESIA DEL SEGLE XV
LA POESIA DEL SEGLE xv
La normalitat plena de la llengua
- Segle xv segle d’or de les lletres catalanes.
- S’assoleix la normalitat plena del català en l’únic àmbit que fins al moment se n’havia mantingut al marge: la lírica.
- Aquest fet té relació amb la visió més realista de l’amor que es produeix arran de la crisi dels valors feudals (recordem que Ausiàs March és el poeta que trenca definitivament amb els tòpics de la poesia trobadoresca).
- Hegemonia econòmica, política i cultural de la ciutat de València intensa vida cultural. Això comporta la valencianització de l’estàndard.
- Important: invenció de la impremta
- Aspecte negatiu: l’entronització dels Trastàmara a principis de segle suposa una incipient castellanització de la cort.
Ausiàs March
Vida
- Nascut a València en el si d’una família aristocràtica
- Falconer major del rei Alfons el Magnànim
- Casat en primeres núpcies amb Isabel Martorell (germana de Joanot), i en segones amb Joana Escorna
- Sense fills del matrimoni, però amb quatre fills naturals reconeguts
- Mor el 1459
Obra
- Se’n conserven 128 poemes escrits entre el 1425 i el 1459 (no tenen títol)
- Cants d’amor: agrupats en diferents cicles la denominació dels quals depèn del senyal amorós utilitzat (Plena de seny; Llir entre cards; Amor, amor; Mon darrer bé i Oh foll’Amor).
- Cants de mort: greus problemes de consciència i preocupació per la justícia divina en el més enllà.
- Cant Espiritual: mateixos temes que els Cants de mort.
Caracterització
- Evita el retoricisme trobadoresc i busca la senzillesa en l’expressió, tot i que reconeix que té dificultats per expressar allò que sent.
- Abandona el provençal per escriure en català.
- Conserva, però, l’ús del senyal amorós, les fórmules de tractament i respecte envers la dama (vós) i la recerca de l’amor espiritual i la tendència a idealitzar l’estimada (tot i que el seu amor és més “terrenal” que el dels trobadors).
- Estil expositiu, propi de qui vol ensenyar i moralitzar
- Presència constant del jo poètic (el poeta com a exemple)
- Els poemes solen tenir una estructura fixa:
- Exposició d’una situació hipotètica o de la vida real, de vegades en forma de comparació.
- Explicació del que acaba d’exposar aplicant-ho al seu estat d’ànim (pot ser per requerir el favor de l’estimada o per alliçonar).
- Conclusió (resum i/o demanda feta a l’estimada).
- De vegades, l’estructura és a la inversa: explicació detallada dels seus sentiments o de l’estat d’ànim, comparació amb situacions semblants i conclusió.
- De vegades, l’extensió dels poemes en dificulta la comprensió perquè és fàcil perdre’s en l’alternança entre explicació de l’estat anímic i les comparacions.
- Recursos d’estil (contribueixen a transmetre la imatge d’un poeta incomprès, solitari i turmentat i, alhora, doten els poemes de credibilitat):
- Elisions (normalment, de determinants i conjuncions)
- Hipèrbatons sovint bruscos
- Negacions
- Al·legories
- Interrogacions retòriques
- Apòstrofes
- Paradoxes
Temes:
- Temes dominants: amor, dona i mort
- L’amor:
- Amor personificat que el té presoner
- Sofriment per amor, però també n’obté plaers
- Aquest fet converteix el poeta en el més gran amador, en un autèntic mestre d’amor
- Tres classes d’amor: fi (honest), foll (carnal) i venal (interessat)
- L’amor fi l’amor foll provoquen contradicció en el poeta, ja que aquest vol amar honestament però acaba atrapat per l’amor foll. D’altra banda, el dolor de l’amor fi és insuportable, però el plaer carnal dura poc i no el satisfà
- El fracàs amorós el porta a la desesperació provocada per una consciència pecadora
- Però March no pot viure sense amor, encara que ja hem vist que viure enamorat li provoca una malaltia mortal. Per això, sovint enyora el temps en què estava enamorat.
La dona:
- Vista com un ésser de carn i ossos, autèntica i real i, en conseqüència, sovint pecadora.
- Tot i que March s’enamora de la bellesa física, sobretot sol destacar de les dames la bellesa intel·lectual i espiritual, tal i com demostren els senyals que utilitza (per exemple, Plena de seny)
- La considera, per tant, digna del seu amor
- Davant una dona en principi perfecta, March se sent indefens i tímid
- Sense la correspondència amorosa, se sent màrtir d’amor
- Davant el fracàs, però, la seva actitud s’endureix ja que sol responsabilitzar-ne la dama, que es converteix en el blanc d’una misogínia ferotge.
- La mort:
- Sovint és desitjada, perquè significa la fi del dolor per amor o el retrobament amb l’estimada difunta
- Li resulta, alhora, odiosa perquè suposarà no veure mai més l’estimada
- És, també, la solució per al conflicte entre els dos amors, perquè si ella mor només podrà estimar-ne el seu record honestament
- És temuda, ja que té por del judici diví i de la condemna eterna (la relació del poeta amb Déu és tortuosa: per salvar-se, necessita estimar-lo, però com que ha pecat sent que no l’estima com cal. Per això, prega a Déu que l’ajudi a estimar-lo, però això només serà possible si ell s’esforça per no pecar, i com que no ho fa, Déu no l’ajudarà i es condemnarà).
La poesia en la València del segle xv. Tendències literàries.
- Dos grans grups d’autors, reunits al votant de dues figures de prestigi:
- Joan Roís de Corella: valenciana prosa. Estil solemne, artificiós i classicitzant.
- Bernat Fenollar: corrent satíric. Llenguatge planer i pintoresc.
- Jaume Roig i L’Espill (dins el grup de Fenollar)
- Narració en vers que explica en primera persona l’ascensió social i econòmica d’en Grosser
- Tradició moralista, didàctica i, sobretot, misògina (també denominat Llibre de les dones)
- Realisme
- Primera persona
- Ascensió social amb mitjans poc ortodoxos
- Joan Roís de Corella
- Poemes: “Balada de la garsa i l’esmerla” i el cicle dedicat a Caldesa
- Narrativa: Història de Leànder i Hero i Tragèdia de Caldesa
- Obra religiosa (en vers): Oració
Subscriure's a:
Missatges (Atom)